La importància del límit
Un alcalde republicà assassinat pels del seu mateix bàndol. 70.000 persones travessant una vila de poc més de 750 habitants en poques setmanes per poder-se salvar. Un sistema de contraban jeràrquic, que generava tanta riquesa que tenia la policia subornada. Nazis que entraven a les cases de pagès a omplir-se de menjar i beguda. Dos guerrillers que rondaven per les muntanyes i que un dia van ser morts a trets i enterrats en una fossa. Una manera de viure amb una incidència absolutament transcendental de la frontera, la qual uns pocs encara avui recorden.
Maçanet de Cabrenys representa un exemple paradigmàtic de què va suposar viure la Guerra Civil i la postguerra a la frontera amb França. La situació limítrofa va portar els maçanetencs a passar el conflicte i els anys posteriors d'una manera particular; el que van presenciar-hi és un relat diferent de l'hegemònic.
El doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona i tècnic del Memorial Democràtic, Oriol Dueñas, considera que escoltar la veu dels maçanetencs és donar una versió d'aquells anys que la historiografia molts cops ha omès en favor d’un relat urbà, centrat en Barcelona: “Potser ells no van patir la fam de la ciutat, però sí que van sofrir una important violència a la rereguarda”.
Alguns testimonis parlen de primera mà sobre allò que va suposar per a ells ser a Maçanet en aquella època. D'altres, reflexionen sobre el gran impacte que va generar en els seus avantpassats mirar la misèria i la violència als ulls a una tan curta edat. El conflicte, retratat en moltes ocasions com un xoc entre dues ideologies molt marcades, per als vilatans es desdibuixa en una espiral de successos viscuts amb gran intensitat, tot arribant a la conclusió que la guerra els va venir gran a tots.
Un poble de pas
Maçanet de Cabrenys es troba a l'Alt Empordà. El municipi limita al sud-est amb quatre localitats gironines, Albanyà, Darnius, la Vajol i Sant Llorenç de la Muga, mentre al nord-oest està rodejat per sis poblacions nord-catalanes, membres de l’estat francès, com són Ceret, Costoja, Els Banys d’Arles i Paladà, Morellàs i les Illes, Reiners i Sant Llorenç de Cerdans.
Per a Lluís Carbó, alcalde de la població entre els anys 2003 i 2015, la proximitat a la frontera no és una característica menor:
Els ambients dels pobles fronterers tenen una identitat pròpia. Tenim una manera de ser diferent.
Un prisma a través del qual mirar el món lligat precisament a tot allò que els maçanetencs i maçanetenques han viscut pel fet de tenir la frontera a tocar.
L’actual batlle, Javi Molina, creu que aquesta condició, avui en dia, amb l’obertura de carreteres cap a França, suposa “enriquiment cultural” i “desenvolupament econòmic”, a causa del pas constant de persones foranes. Tanmateix, reconeix que també ha compromès la “seguretat ciutadana”, especialment en moments com la pandèmia de la covid-19, quan s’hi va produir un “tràfic de drogues important”, segons Molina.
Mapa de Maçanet de Cabrenys, ubicat a la porta del seu Ajuntament, en què apareixen la frontera i alguns dels municipis que rodegen el terme maçanetenc. - Font: Fotografia d'autoria pròpia.
L’Eco de la Frontera és el nom d’una societat coral maçanetenca fundada a finals del segle XIX. Un eco que roman en els espais on van tenir lloc els fets que han vertebrat la història d'aquest municipi. Molts d'aquests indrets són senyalitzats amb un plafó del Memorial Democràtic. D’altres resten inadvertits als boscos i a les places més concorregudes.
Un fort republicanisme allunyat del front
Article de la secció Comarcals del número 9.955 del diari L'Autonomista, dedicat a descriure amb dades l'esforç de Maçanet de Cabrenys per ajudar al bàndol republicà a inicis de la Guerra Civil. - Font: Ajuntament de Girona, AMGI (Hemeroteca. L'Autonomista, 8 de setembre de 1936, pàgines 1 [fons] i 2 [article]).
Aquesta vila pirinenca viu intensament les hores d'emoció de la Pàtria i l'esperit de tots els veïns vibra i s'arbora en la lluita contra el feixisme, complint abastament la missió encomanada als qui estem a la rereguarda.
Així comença una notícia publicada el 8 de setembre del 1936 a L'Autonomista, un dels diaris catalanistes més importants de la primera meitat del segle XX a la província de Girona, un mes i mig després que s'iniciés el conflicte el 17 de juliol.
Ja el 15 l’abril del 1931, l’endemà de la proclamació de la Segona República, els maçanetencs s’hi havien mostrat especialment partidaris, tot celebrant una manifestació en honor al nou règim democràtic. En aquella ocasió, una gran bandera tricolor va ser onejada pels carrers de la vila. En les eleccions municipals del dia anterior, havia resultat vencedora una majoria republicana de dos terços dels regidors.
A Maçanet, quan va esclatar la guerra, hi havia molt de moviment d’esquerres; hi havia una forta eufòria per defensar la república.
Així descriu l'ambient a la vila Pere Roura, historiador local autor de set llibres sobre diferents aspectes de la història i idiosincràsia maçanetenca. Segons descriu l’article de L’Autonomista, hi ha “proves” que fan de Maçanet “un dels petits vilatges que més ha contribuït a la lluita”.
El periodista parla d’una recaptació de més de 1.200 pessetes i de centenars de quilograms d’aliments, com ara patates, pollastres i llonganisses, tots ells destinats als republicans del front. Però una donació en específic va deixar una veritable empremta al municipi.
Segons l’article citat anteriorment, la campana grossa de l’Església de Sant Martí era “la de més pes de l’Alt Empordà”, dada a què l’historiador Pere Roura dona veracitat.
La forta significació de Maçanet amb el bàndol republicà va fer que algunes de les poques famílies identificades amb els nacionals decidissin marxar del poble a l'inici del conflicte. És el cas d'Hermenegildo Giménez, que va néixer a la vila el 1935.
Entre la incertesa de la rereguarda i la tensió fronterera
L'alcalde màrtir
Durant la guerra, no hi va haver gaires enfrontaments entre les persones del poble que eren de dretes i les que eren d’esquerres.
Lluís Riuró,
jutge de pau de Maçanet des del 1985
Segons el jutge, aquest respecte per la llibertat ideològica que Miquel Barnadas va morir defensant era una característica estesa en el conjunt de la ciutadania.
“Uns me'n varen matar un i els altres, l'altre”
Fotografia d'Emili Barnadas a Maçanet de Cabrenys. - Font: Imatge cedida per Pere Roura i Sabà. | Autor: Desconegut.
Quan es va formar el comitè que va governar a Maçanet durant la guerra, el seu germà petit Emili, que era militant d’Esquerra Republicana de Catalunya, va ser nomenat delegat d’abastos, que era el que s'encarregava de recollir queviures i alimentació per tal de fer-ne un racionament i repartiment entre la població.
Emili Barnadas era present, doncs, en totes les confiscacions que es feien a la població, fet que, segons Pere Roura, les forces de dretes “no van oblidar”. En acabar la guerra, tot i que ell havia estat regidor de l’Ajuntament des del 1938, com que els nacionals van prometre no perseguir aquells republicans que no tinguessin delictes de sang, el germà de l’alcalde màrtir va decidir quedar-se a l’Empordà.
Fotografia de la presó de Figueres; data del 1930. - Font: Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), Fons Gabriel Casas i Galobardes. | Autor: Gabriel Casas i Galobardes.
Però la repressió és implacable; el febrer de 1939 li fan un judici de guerra i el 19 de març el fan ingressar al centre penitenciari de Figueres. El mes següent, li confirmen una pena de 30 anys de presó i el traslladen a Girona. La seva mare, Elvira Martín, demana ajuda a Martí Torrent, un canonge de la catedral de Barcelona amb molta influència en l’administració franquista que, a més, era nascut a Maçanet. El Nadal del 1941, Torrent fa que li redueixin la pena a 12 anys.
Fotografia de la fitxa d'Emili Barnadas a la presó de Girona. - Font: Arxiu Històric de Girona (AHG), Centre Penitenciari de Girona, 428/2 (Fotografia cedida per Pere Roura i Sabà).
L'Emili era un home de salut delicada.
Pere Roura i Sabà,
historiador local de Maçanet de Cabrenys.
Això el va portar a emmalaltir greument mentre estava empresonat. El gener del 1942 surt en llibertat condicional, però les autoritats franquistes no tenen en compte la seva malaltia i el desterren a Tarragona. Finalment, aquell estiu pot tornar a Maçanet, però dos anys i mig després, el març del 1945, mor a causa de l’afecció contreta a la presó. Només tenia 33 anys, un any més d’edat dels que va viure en Miquel.
L’enterrament del petit dels Barnadas va commocionar la població. El reconegut escriptor Carlos Rojas, autor de diversos assajos sobre la guerra i guanyador dels premis de novel·la Nadal, Planeta, Ciutat de Barcelona i Nacional de Literatura, tenia una casa al carrer Sant Sebastià. Ell, de nen, va viure el dia en què van portar el seu fèretre des de l’Església de Sant Martí fins al cementiri.
El 2019, un any abans de morir Rojas, el novel·lista va voler enregistrar una conversa davant de càmera sobre els dos germans Barnadas amb Pere Roura. La peça, que només ha estat projectada en una ocasió a l’edifici Miquel Barnadas el 2024, conté, com a epíleg, la reflexió de Rojas sobre l’impacte que li va generar veure tota la vila de dol pel germà de Miquel Barnadas.
Fragment del documental quasi inèdit Els dos fills que em van matar, gravat el 2019, en què Carlos Rojas recorda l'impacte que li va generar presenciar l'enterrament d'Emili Barnadas i Martín. - Font: Imatges cedides per Eunice Rojas.
Elvira Martín González
Elvira Martín, coneguda com a “Elvira de la fonda”, regentava la fonda El Porvenir, a la plaça de la Vila. - Font: Imatge cedida per Pere Roura i Sabà.
A la guerra i postguerra, Martín va perdre dos fills: en Miquel (assegut a la fotografia) i l'Emili (dempeus). - Font: Imatge cedida per Pere Roura i Sabà.
Ella va quedar vídua molt jove; el seu marit va morir a causa de la pandèmia de grip espanyola del 1918. Tot i les successives tragèdies familiars, va mantenir-se al capdavant de la fonda durant dècades. - Font: Imatge cedida per Pere Roura i Sabà.
Des de la mort de l'Emili, li va quedar un únic fill: en Joan Barnadas. L'Elvira va traspassar el 1964 a l'edat de 86 anys, i va ser enterrada a Maçanet, en el nínxol immediatament inferior a aquells en què descansen els seus fills Miquel i Emili. - Font: Fotografia d'elaboració pròpia.
L’exalcalde, Lluís Carbó, recorda una frase que la mare dels Barnadas deia molt sovint quan recordava el destí funest dels seus dos fills.
Segons Pere Roura, Joan Barnadas va emigrar a Mèxic, on va ser “un gran cuiner”. L'historiador explica que allà va tenir una única filla, que no va tenir descendència. Tots dos van morir a Llatinoamèrica. Tanmateix, l'exalcalde Carbó afirma que “sempre hi ha flors a la tomba dels Barnadas i Martín”.
La guerra arriba a la frontera
Mercè (esquerra) i Maria (dreta) Figa Masdevall, fotografiades el 2019 - Font: Imatge cedida per la família Figa. | Autora: Rossi Moulines Figa.
El pare de Maria (1928) i Mercè (1930) Figa Masdevall era guarda forestal i, per aquesta raó, ambdues van néixer a la Casa Forestal de Maçanet, ubicada a 3 quilòmetres de la frontera amb França. La mort de la mare quan elles eren molt petites, juntament amb l’aïllament que suposava viure allunyats del nucli urbà, va empènyer el seu pare a enviar la Maria a viure amb els seus tiets, a Barcelona, i la Mercè, amb uns parents de Darnius.
No obstant això, cada estiu el passaven amb el pare. “Justament, va esclatar la guerra quan estaven de vacances a Maçanet, i ja s'hi van quedar”, diu Rossi Moulines Figa, filla de Maria Figa. El 1936, la Maria tenia 8 anys i la Mercè en tenia 6. Elles van veure la guerra a través dels ulls de dues nenes.
26 maçanetencs van morir al front durant la Guerra Civil Espanyola
L'assassinat de Miquel Barnadas va ser l'únic crim comès a Maçanet durant els anys de conflicte bèl·lic
Testimonis de l'exili
exiliats van creuar la frontera amb França
exiliats van passar per Maçanet de Cabrenys
El febrer de 1939, quan els nacionals van guanyar la guerra, milers de simpatitzants amb la república van creuar la frontera per exiliar-se. Molts eren soldats, però molts altres eren civils i famílies. Les dades oficials comptabilitzen gairebé mig milió de persones que van marxar cap a França. Oriol Dueñas parla de la “primera gran crisi humanitària de la història mundial”. Tot i reconèixer “que sempre hi ha hagut exilis”, indica que “fixant-nos en les xifres, va ser més gran fins al moment”.
Els exiliats acostumaven a seguir vuit rutes de retirada principals concentrades al voltant del Prepirineu i el Pirineu gironí, sent Portbou el punt més oriental i Puigcerdà el més occidental.
El primer camí passava per la costa de l'Alt Empordà, a través de poblacions com Llançà, Colera i Portbou. El segon era el de l'Alt Empordà oriental, i travessava poblacions com Peralada, Vilajuïga, Garriguella i Espolla. El camí de l’exili més important va ser el de la Jonquera-el Pertús, que era el més directe des de Girona i passava per Figueres.
També hi havia la ruta de retirada per l'Alt Empordà occidental, a través dels colls de Manrella i de Lli. Aquesta ruta creuava Darnius, Maçanet de Cabrenys, Agullana i la Vajol i arribava fins a les Illes, Ceret o Morellàs. A més, aquest camí tenia una via alternativa a través del santuari de la Mare de Déu de les Salines.
L'última ruta de l'Alt Empordà també passava per Maçanet; travessava Tapis i el coll dels Horts i creuava pel pas de Costoja. La concentració més important de polítics republicans, així com de grans comandaments militars, va donar-se en aquestes rutes de l'Alt Empordà.
Finalment, hi havia tres rutes que s'allunyaven de l'Empordà: la del Pla de l'Estany i la Garrotxa pel coll de Marlem, la de la Garrotxa i el Ripollès pel coll d'Arles, i finalment la del Ripollès i la Cerdanya pel pas de la Guineueta d'Ix.
La ruta que passava per Maçanet de Cabrenys, Tapis i Costoja va ser la més important dels passos no oficials, és a dir, per la que van passar més exiliats fora de les carreteres estipulades. Des de Maçanet s’anava a Tapis, per finalment arribar a Costoja i travessar la frontera. També es podia anar des del poble directament a Ceret, ja a França, a través del santuari de la Mare de Déu de les Salines. En total, comptant les dues rutes, van travessar per Maçanet de Cabrenys 70 mil persones (algunes fonts expertes indiquen que fins a 90 mil).
Pere Roura fa una diferenciació entre exiliats i refugiats. A part dels republicans que escapaven del règim franquista, que eren els exiliats, també hi havia els refugiats, centenars de persones que van arribar a Maçanet tot marxant dels seus pobles perquè havien estat bombardejats. Aquests acostumaven a ser famílies i, després de marxar a França, la majoria no van tornar. Entre 600 i 700 refugiats van passar per Maçanet.
L’impacte de la retirada és un dels fets que han perfilat la identitat de Maçanet. Montserrat Vilà encara recorda anècdotes dels exiliats que van aturar-se al Molí de l’Olivet, on ella residia, per demanar menjar i aixopluc.
La gran retirada dels republicans va ocórrer de mitjans de gener al 10 de febrer de 1939. Desenes morien durant el trajecte.
Alguns habitants dels masos de pagès propers als camins de pas van guiar els exiliats fins a la frontera. Segons explica Pere Roura, moltes vegades “amb una pistola darrere l'esquena”. L’Esteve Planas també recorda aquesta altra cara dels exiliats, com a gent violenta o “exigent”: “A vegades no teníem gairebé res per donar-los i insistien. Hi havia gent de tota manera; alguns eren més bona gent, i d'altres no”.
L'avi sovint els ajudava no per gust, sinó per força.
Esteve Planas,
testimoni de l'exili republicà a Maçanet de Cabrenys.
Aquesta dualitat es veu reflectida en una de les anècdotes que expliquen Rossi Moulines Figa i Esteve Planas sobre un exiliat.
El santuari de les Salines: 50 cotxes estimbats i 900 exiliats dormint al ras
Cementiri de cotxes abandonats a la Jonquera a conseqüència de l'exili. - Font: Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), Fons Josep Maria Sagarra i Plana. | Autor: Josep Maria Sagarra i Plana.
Autobús abandonat i cremat a la Jonquera a conseqüència de la fugida a l'exili. - Font: Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), Fons Josep Maria Sagarra i Plana. | Autor: Josep Maria Sagarra i Plana.
El santuari de les Salines era l’últim refugi amb què es trobaven les persones que fugien abans de travessar la frontera. Segons explica Pere Roura, els últims dies de la guerra a les Salines hi havia un campament de més de 1.000 persones. Van ser jornades de pluja i neu, i tots els que podien es refugiaven a la petita capella del santuari. Molts altres, però, restaven al ras: “Només hi cabien uns 50 o 100 dels 1.000”, detalla Roura.
Era l’últim punt en què els exiliats podien arribar en vehicle, abans d’haver d’abandonar-lo i continuar el seu camí a peu. Els controls armats obligaven a tothom qui se n’anés cap a França a deixar el cotxe. Aleshores, molts exiliats els inutilitzaven perquè l’enemic no els pogués fer servir.
Per aquest motiu, a la vora del santuari, van quedar al voltant de 50 cotxes estimbats. “El meu pare i altres nanos posaven una clau anglesa com a volant i fotien el cotxe carretera avall”, explica Rossi Moulines Figa.
Santuari de la Mare de Déu de les Salines 1960 / 2025. - Fonts: INSPAI de la Diputació de Girona, Fons i col·lecció Emili Massanas i Burcet. | Autoria desconeguda. / Fotografia d'elaboració pròpia.
Una vegada a França
Després de travessar la frontera, els exiliats esperaven poder començar una nova vida a França, però moltes vegades no era així. Més de la meitat, unes 275.000 persones, van ser internades en camps de refugiats. Allà, sovint vivien a la intempèrie, tancats i custodiats per tropes de l'exèrcit francès.
Si vas a França parlaran de camps de refugiats, des d'aquí es parla més de camps de concentració.
Oriol Dueñas,
doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona.
Arribada d'exiliats al camp d'internament d'Argelers. - Font: Arxiu Comarcal de l'Alt Empordà (ACAE), Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal de l'Alt Empordà. | Autor: No identificat.
Camp d'internament d'Argelers, amb republicans catalans i espanyols. - Font: Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès (ACAP), Fons Carles Querol Rovira. | Autor: Desconegut.
Un dels camps més concorreguts va ser el d’Argelers, el primer a obrir quan els exiliats començaven a arribar. Allà es van concentrar 240.000 militars republicans. Per problemes d’espai, molts d’ells van ser alliberats, però, amb l’arribada de l’exèrcit alemany a França, més de 12.000 van ser enviats al camp de concentració de Mauthausen; només en van sobreviure 2.000.
Exiliats republicans en un camp d'internament francès (Argelers o Sant Cebrià de Rosselló) el 1939. - Font: Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès (ACAP), Fons Carles Querol Rovira. | Autor: Desconegut.
Grup de refugiats republicans cuinant al voltant de la foguera en un camp d'internament francès (Argelers o Sant Cebrià de Rosselló). - Font: Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès (ACAP), Fons Henry Buckley. | Autor: Henry Buckley.
Entre la població francesa, l’opinió estava dividida. Hi havia solidaritat entre els partits polítics o grups socials d’esquerra, però es va dur a terme una gran campanya de premsa i a través dels partits d’extrema dreta per expulsar els espanyols. Segons explica Dueñas, es feia tot el possible perquè no estiguessin còmodes i “volguessin tornar al seu país”.
Tot i això, des de la retirada, els republicans catalans i espanyols van organitzar-se per lluitar contra el feixisme. Van formar diversos grups de resistència coordinats pel Partit Comunista, com el Servicio de Emigración Republicanos Españoles o la Junta de Auxilio a Refugiados Españoles. Posteriorment, durant la Segona Guerra Mundial, van unir-se als exèrcits aliats.
Una postguerra diferent
Pepi Saguer i Montserrat Vilà anaven a treballar a França cada any durant la verema. Cadascuna es quedava prop d’un mes amb una família francesa collint raïm o cireres.
En aquella època, al voltant dels anys quaranta i fins a principis dels cinquanta, tothom necessitava un salconduit per travessar la frontera, tramitat per la policia a Figueres. Com que no tothom el tenia, es desplaçaven de nit amagant-se de les autoritats: “Per la muntanya, amb la roba a l'esquena”, explica Vilà: “Un cabàs i cap a França”.
Segons Saguer, la Guàrdia Civil els deixaven fer mentre fos d’amagat: “Sabien que era tot el poble que marxava, però per no dir 'els agafem', ens feien marxar quan era fosc”.
Font: Elaboració pròpia.
Durant la dictadura, un franc francès equivalia a unes 25 pessetes. D’aquesta manera, amb un salari baix a França, uns 180 Francs al mes, els espanyols que treballaven allà podien guanyar unes 4.500 pessetes. El salari mínim a Espanya era de 400 pessetes, per tant, aquells que anaven a treballar al país veí guanyaven fins a 11 vegades més.
Quan tornaven a Catalunya, Saguer i Vilà anaven a cases de comerç de la Jonquera a canviar les monedes. “Me'n recordo que de vegades els portàvem amagats amb una faldilla. Hi fèiem una vora on posàvem els diners, per si ens trobaven que no se'ls quedessin”, explica Saguer.
Guanyar un salari a l’estranger i després tornar a Espanya no era il·legal, però no declarar-lo o canviar-lo per canals no oficials, sí. Oriol Dueñas parla d’una economia alternativa que afavoria aquestes situacions: “No tothom tenia compte corrent, molta gent era del mitjó amb diners o de la capsa guardada a casa”.
Així, tot i haver-hi un control sobre les operacions bancàries, era més fàcil passar desapercebut. A la capital catalana i a la resta de zones urbanes, el període de postguerra, com als anys de conflicte bèl·lic actiu, es va caracteritzar per l'escassetat. L'estraperlo va ser una de les pràctiques que va evitar aquesta situació a la frontera.
El contraban va passar per diverses etapes i el seu funcionament va variar en funció del període. Ja existia des de mitjans dels anys trenta, quan es passaven licors o altres begudes alcohòliques. Després de la Guerra Civil va ser molt més limitat per l’estricte control de fronteres de les forces invasores alemanyes i, finalment, a partir del 1944, el contraban va arribar al seu punt àlgid.
Durant aquests anys funcionava com un sistema jeràrquic. A Maçanet de Cabrenys hi havia tres colles contrabandistes principals, cadascuna amb el seu respectiu cap de colla. Els dirigents eren els encarregats de reclutar gent del poble per treballar com a passadors, i aquests portaven els paquets d’un costat a l’altre de la frontera. “Alguns sortien dos o tres dies a la setmana i portaven uns 30 quilos per persona a l'esquena”, explica Pere Roura.
“El qui ho passava no era pas el propietari del que portava; eren gent llogada. L’amo ho comprava, i els altres ho portaven, pagant-los un jornal, esclar”, recorda Pepi Saguer.
Font: Elaboració pròpia.
Qui feia més negoci de l’estraperlo era una figura que estava per sobre dels passadors i els caps de colla i coordinava tot el grup. Aquests acostumaven a ser grans empresaris, sovint propers al règim dictatorial.
Era el cas del mossèn Martí Torrent, un dels tres caps dels contrabandistes de Maçanet. Martí Torrent va néixer al poble i, després de ser canonge de la catedral de Barcelona, va esdevenir el primer capellà del franquisme a la presó Model. Va enriquir-se amb l'estraperlo i, segons explica Pere Roura, la seva colla va ser l'única que curiosament mai va tenir problemes amb les autoritats. Pepi Saguer també recorda el mossèn Martí Torrent, a qui va conèixer quan estudiava a Barcelona.
Les autoritats ja sabien que es feia contraban i encara que, oficialment, en feien un control, Lluís Carbó parla d’una “repressió consentida”. Pere Roura ho resumeix així: “La supervisió per part de l'administració depenia de si els contrabandistes pagaven o no a la Guàrdia Civil”.
Oriol Dueñas matisa que, per norma general, el contraban era una activitat “molt individualista”: “Normalment no podia ser organitzat perquè si la Guàrdia Civil t'enxampava, anaves a presó o t'executaven. En molts casos era qüestió d'obtenir productes bàsics".
Referint-se al cas de Maçanet, el doctor l'assenyala com a excepcional: “Quan hi ha tota una xarxa, vol dir que hi ha un negoci que dona tants beneficis que es poden permetre el luxe de destinar una part a subornar”. L’expert posa èmfasi en com una cosa depèn de l’altra; sense contraban les autoritats no guanyarien aquests diners extres i el contraban, a aquella escala, no es podria fer d'una altra manera: “Sense el suborn, es trenca la cadena”.
A finals dels anys seixanta es van obrir les fronteres i el contraban organitzat va començar a desaparèixer. El que es feia a l’engròs es portava en camions per la carretera, i només alguns habitants de Maçanet de manera individual continuaven travessant la frontera a peu per passar material.
Nens que juguen amb armes
La Guerra Civil va deixar una petjada material a Maçanet. Granades, armes i tancs dels militars, exiliats i guerrillers que van passar pel poble s’han anat trobant amb el pas dels anys. Alguns d’aquests materials estan desactivats i són inofensius, però altres encara podrien explotar. De fet, al pare de Rossi Moulines Figa se li va disparar una pistola per accident mentre hi jugava. “Tenia 16 anys i no va morir de miracle”, explica Moulines.
A Maçanet també van quedar abandonats durant anys dos tancs de guerra. No se sap com van acabar allà, però gairebé tothom del poble sap que hi eren. Lluís Riuró i Rossi Moulines Figa els recorden.
Noies maçanetenques assegudes en un dels tancs abandonats al poble. - Font: Imatge cedida per Pere Roura i Sabà. | Autor: Desconegut.
Un període fosc
Era una època en què la vida humana no valia res; a la mínima et podien fotre un tret.
Lluís Riuró,
jutge de pau de Maçanet de Cabrenys.
Durant el franquisme van ser executats centenars de catalans que havien guardat relació amb el moviment republicà; només a la província de Girona van ser assassinats 4 alcaldes i 13 regidors. A més, tothom qui presentava indicis de tenir ideologia d’esquerres era empresonat.
El pare de Pepi Saguer, en Joan Saguer, va ser un d’aquests detinguts, com molts altres habitants de Maçanet de Cabrenys: “Hi havia el meu pare, el meu oncle, el meu veí… Gairebé tothom del poble era d’esquerres”.
Mossèn Martí, que era capellà de la Model de Barcelona i tenia poder en el règim, va evitar que els presos polítics maçanetencs fossin enviats a camps de concentració fora d’Espanya. Tot i així, Joan Saguer va estar tres anys tancat a la presó de Figueres i Girona.
Fos per conflictes ideològics o d’interessos, Montserrat Vilà afirma que era comú que els veïns es denunciessin entre ells. El seu pare també el van detenir de manera arbitrària, acusat de robar un porc i d’incautar el molí del qual ell mateix i la seva dona eren masovers: “Van anar molts veïns a la presó sense motius i molts que hi havien d’anar no hi van anar”.
Abans de ser enviats a Figueres o Girona, molts detinguts passaven uns dies a la presó de Maçanet de Cabrenys.
La repressió i les detencions arbitràries en la dictadura anaven de la mà de la Guàrdia Civil. Saguer recorda que els feien por: “Amb aquell barret que portaven, feien respecte”. Però, a la vegada, els guàrdies eren veïns del poble i s'hi relacionaven molt: “Hi havia una convivència”, explica Pere Roura.
La senyora Vilà no els tenia por, i recorda que anaven pel mas on vivia a buscar menjar: “Els guàrdies civils venien a atipar-se. Alguns ho passaven pebrots, no anaven pas tips”.
Esquitxats per un conflicte extern
Maçanet de Cabrenys també va veure’s implicat en moviments de persones i conflictes durant la Segona Guerra Mundial, entre el 1941 i el 1945. Independents als enfrontaments militars, els veïns del poble mantenien relacions molt properes tant amb els francesos que vivien a prop de la frontera, que compraven o intercanviaven aliments als masos, com amb els alemanys, que van estar emplaçats en el límit entre Espanya i França.
Esteve Planas encara recorda el dia que, només amb tres o quatre anys, va veure uns soldats alemanys venint pel camí del Mas Roger. Aleshores, va aconseguir avisar la seva família a temps perquè un francès que els visitava s’amagués i no fos detingut.
Les forces nazis van controlar la frontera hispanofrancesa durant gairebé dos anys, del 12 de novembre de 1942 al 19 d’agost de 1944. Amb l’establiment del règim franquista i la Guàrdia Civil controlant la frontera, els alemanys travessaven el límit habitualment i es movien lliurement per Maçanet i els seus voltants. Rossi Moulines Figa i Esteve Planes afirmen que anaven habitualment a les cases de pagès a alimentar-se.
La mare de Moulines li ha explicat molts cops que a ells els agradava molt beure alcohol.
Planas especifica que alguns nazis no els feien por, ja que mantenien relacions amistoses amb la família. De fet, n'hi havia que vivien en una masia propera al Mas Roger.
La Jonquera. Vista dels dirigents de les tropes alemanyes establertes a la frontera francesa durant la II Guerra Mundial. - Font: Arxiu Comarcal de l'Alt Empordà (ACAE), Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal de l'Alt Empordà, reproducció d'una fotografia original del Centre Excursionista de la Jonquera. | Autor: No identificat.
Així i tot, més enllà de la percepció que en poguessin tenir els maçenetencs, les tropes alemanyes també van servir com a aparell repressor . L’autor Josep Clara explica en el llibre Els Nazis a la frontera dels Pirineus Orientals com van detenir un veí de la població, concretament un dels residents del Mas Olivet, el 17 d’agost de 1943.
Seguint el que explica el llibre, el veí va ser agafat pels nazis sota sospita d’espionatge i traslladat a Perpinyà. Finalment, va ser alliberat després que l'aleshores alcalde de Maçanet, Josep Sabà Cabaño, escrivís al governador civil de Girona parlant de l’honradesa del detingut.
Maçanet, refugi o condemna d'exiliats
En pobles de frontera com Maçanet, la Segona Guerra Mundial “no va arribar de forma militar, sinó d’altres maneres”, diu Oriol Dueñas. En són exemples l’espionatge, la presència de submarins alemanys en ports espanyols o el pas de tota mena de gent sense saber qui eren ni com anaven.
Amb l’ocupació nazi de França, la gent del poble va presenciar un segon exili, amb unes 1.400 persones travessant la frontera, aquesta vegada de França cap a Espanya. Oriol Dueñas posa èmfasi en les similituds entre uns exiliats i altres: “Igual que durant l’exili del 1939, els que venien de França ho feien per por de ser represaliats per les forces feixistes, en aquest cas, pels nazis”. De fet, Maria Figa sempre ha cregut que fins i tot una exiliada jueva d'Alemanya va arribar a passar per la Forestal.
Per a molts d’ells va ser el pas de la salvació; si es quedaven a França ja podien ser detinguts i enviats a Auschwitz.
Oriol Dueñas,
doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona.
Tot i això, molts d’aquests exiliats, jueus o compromesos amb la resistència contra el nazisme, van acabar internats en camps de concentració, igual que els exiliats espanyols pocs anys enrere.
El camp de concentració de Miranda de Ebro, a Burgos, va ser dels més importants d'Espanya. - Font: Arxiu General de l'Administració (AGA), portal Miranda Memoria. | Autor: Desconegut.
Va ser el camp de concentració que va existir durant més anys a Espanya, arribant a internar 60.000 persones de diverses nacionalitats. - Font: Arxiu General de l'Administració (AGA), portal Miranda Memoria. | Autor: Desconegut.
La seva llarga duració va fer que internés a molts grups i presoners diferents: republicans de la guerra civil, membres del bàndol aliat i, finalment, nazis. - Font: Arxiu General de l'Administració (AGA), portal Miranda Memoria. | Autor: Desconegut.
Maçanet, salvació d'alguns nazis
Amb la victòria aliada, molts dels soldats alemanys a la frontera van exiliar-se a Catalunya. Oriol Dueñas parla d’una “presència important” de nazis, de la qual Maçanet de Cabrenys també va ser testimoni.
L'emboscada al Suro dels Lladres
Defensar uns valors compartits
A molts dels maquis la guerra els roba l’adolescència, però tots conserven l'ideal de lluitar per un món millor.
Esther Rodríguez,
autora de 'En Guàrdia! Els Maquis'.
El moviment dels Maquis va néixer ja durant la Guerra Civil, quan els ciutadans republicans que van anar a la muntanya per evitar ser detinguts es van començar a organitzar per lluitar contra els franquistes. La seva activitat, concentrada principalment a l’Aragó, Extremadura i Madrid, se centrava a fer tot el possible per entorpir el funcionament de les línies enemigues. A Catalunya, la repressió cap a ells, a qui anomenaven “fugits”, va ser implacable.
El general Sagardía saludant amb el braç en alt les tropes de la 62a Divisió, l'any 1938 - Font: Arxiu Comarcal del Pallars Sobirà (ACPS), Fons Agustí López Pla. | Autor: Javier Araiz Espoz.
Segons el llibre En Guàrdia! Els Maquis, d’Esther Rodríguez, el general franquista Antonio Sagardía va arribar a dir: “Fusilaré a diez catalanes por cada hombre muerto de mi guardia”.
Amb l’inici de la Segona Guerra Mundial, molts dels exiliats republicans a França van unir-se a les tropes aliades per lluitar contra el feixisme. Molts van formar part de La Résistance, un moviment social i militar d’ideologia comunista. Dins d’aquest grup, els espanyols van crear l’AGE, l’Agrupació de Guerrillers Espanyols, que va començar a ajudar els aliats a escapar-se de l’ocupació evacuant-los als seus països. Aquests es van anomenar passeurs d’hommes (passadors, en francès) i, un temps després, van començar a passar també armes i propaganda.
“Ja es cuidaven que fos alguna cosa que no cridés gaire l’atenció; publicacions marxistes camuflades en solapes d’altres temes, per exemple, bolets o plantes medicinals”, explica Josep Serra, secretari de l'Amical d'Antics Guerrillers de Catalunya.
Pamflets de propaganda comunista, camuflats amb portades de temàtiques diverses. - Font: Fons personal de Josep Serra Frigola.
Pamflets de propaganda comunista, camuflats amb portades de temàtiques diverses. - Font: Fons personal de Josep Serra Frigola.
Pamflets de propaganda comunista, camuflats amb portades de temàtiques diverses. - Font: Fons personal de Josep Serra Frigola.
Pamflets de propaganda comunista, camuflats amb portades de temàtiques diverses. - Font: Fons personal de Josep Serra Frigola.
Pamflets de propaganda comunista, camuflats amb portades de temàtiques diverses. - Font: Fons personal de Josep Serra Frigola.
Pamflets de propaganda comunista, camuflats amb portades de temàtiques diverses. - Font: Fons personal de Josep Serra Frigola.
Obrint camins
Joan Platé Vergés i Miquel Montané Escalas formaven part del grup de guerrillers de l’equip de passos. Eren els guies i, per tant, tenien la responsabilitat de conèixer les rutes i aconseguir fer arribar el material o les persones a la banda de la frontera pertinent, tot seguint les ordres dels dirigents del Partit Comunista d'Espanya que des de França lideraven l'organització.
Aniol Escorihuela és l’autor del multipremiat treball de recerca de batxillerat Joan Platé Vergés: Un maqui compromès amb la lluita per la llibertat. Ell explica com, tant Montané com Platé, eren persones amb un fort sentiment de lluita política: “Des de la dècada dels 30, tots dos eren part del PSUC, i després de la guerra van passar-se al PCE”. Els guies de pas, tot i la seva importància, sovint eren menyspreats per l'organització guerrillera.
La confiança en els ideals del guerriller per part del partit era una característica clau per ser guia de pas, així com les capacitats físiques. Segons explica Raül Valls eren “Kilians Jornets”: “Persones molt fortes físicament que havien de fer rutes de molts quilòmetres caminant i amb molta càrrega a l’esquena”. Per aquest motiu, aconseguir guies era difícil.
A més, Escorihuela considera que Platé reunia una tercera qualitat rellevant: “Tenia un fort coneixement de les terres i muntanyes gironines, ja que era fill de Sant Jaume de Llierca”.
És en una casa d’aquesta població de la Garrotxa, en què viuen poc més de 800 persones, on encara resideixen la filla i la neta del maqui.
“El meu pare va lluitar a la batalla de l’Ebre, després el van ficar al camp de concentració d’Horta, d’allà, el van portar al camp de treball de Sant Joan de les Abadesses, on reconstruïen els ponts destruïts a la guerra. Quan va poder escapar a França, el van internar a Argelers i allà, gràcies a una cosina que hi treballava, una família amb vinyes el va acollir per fer la verema”.
Així relata el periple del seu pare Maria Platé Canet, que ara té 89 anys. Del “papa”, com ella li diu, no li queda cap record.
La xarxa darrere dels maquis
Raül Valls, president de l'Amical d'Antics Guerrillers de Catalunya.
Tot i que els guerrillers no podien deixar que la família els ajudés, cada ruta que seguia l’equip de passos tenia atribuïts uns punts de suport on aturar-se a menjar i reposar forces. A més, els amos d’aquestes cases de pagès informaven els guerrillers sobre on hi havia vigilància i on no i també sobre quina ruta era millor seguir.
Raül Valls expressa que “no hi hauria maquis sense la xarxa de suport que tenien al darrere”. Les dones que preparaven els documents i materials necessaris per als viatges dels guerrillers, l’equip de falsificació dels seus carnets d'identitat o les famílies que els van ajudar, molts cops sense conèixer-los, no protagonitzen documentals, però van ser essencials.
Els punts de suport, que també s'anomenaven enllaços, s'arriscaven a ser enxampats i detinguts per la Guàrdia Civil; eliminant aquesta ajuda, les autoritats buscaven eliminar el moviment. En el moment més àlgid dels maquis, hi havia 200 guàrdies civils i 800 soldats emplaçats en pobles de la frontera gironina.
Les rutes de lluita
L’Amical d’Antics Guerrillers de Catalunya ha senyalitzat com a camins per fer-hi excursions quatre de les rutes que seguia l’equip de passos per arribar fins a França: De Prats de Molló a Manlleu, de Cantonigròs a la Manera, de Prats de Molló al Santuari de Bellmut i la coneguda com a ruta del comandant Josep Mas Tió (de Vallcebollera a Campdevànol). Els camins han estat arreglats per poder ser transitats i tenen plafons informatius al llarg del recorregut que informen sobre l’equip de passos. A més, estan indicats els diversos punts de suport on els guies s’aturaven.
Els maquis havien de modificar les seves rutes cada vegada que la Guàrdia Civil les descobria, o fins i tot quan en tenien alguna sospita. Com explica Aniol Escorihuela, si això passava, la ruta en qüestió quedava “desfasada” i els guies en buscaven una de nova.
Moltes rutes continuen en procés de ser descobertes, recuperades i senyalitzades per part de l’Amical. Un bon nombre ara s’han convertit en grans recorreguts oficials (GR®) de l'excursionisme. No obstant això, altres han deixat de ser caminables amb el pas del temps i els canvis en l’entorn.
Josep Serra parla de les dificultats de recuperar algunes d’elles quan passen per una propietat privada: “N'hi ha que tenen una obsessió per barrar-ho tot. Abans la gent dels masos volia que passessin persones per xerrar-hi, era diferent”. Serra ho assenyala com un dels grans problemes a l’hora de poder mostrar al món les rutes dels guerrillers i, amb elles, la seva història.
El sender que passava per Maçanet de Cabrenys, en què van ser assassinats Platé i Montané, va ser un dels que més va durar sense haver de ser modificat i un dels més utilitzats pels guies de pas entre 1945 i 1949. Segons Aniol Escorihuela, el recorregut va ser ideat per Joan Platé Vergés.
Grup de maquis de la resistència francesa. - Font: Amical d'Antics Guerrillers de Catalunya, Fons de la família Serrat-Pujolar. | Autor: Desconegut.
L’assassinat dels dos guies de pas va ser l’any 1950, quan el moviment dels maquis ja estava en procés de desaparició. Molts dels guerrillers havien perdut l’esperança pel canvi després del fracàs de l'anomenada operació Reconquesta d’Espanya, del 1944. En aquesta intervenció, els guerrillers pretenien desestabilitzar el règim franquista i provocar una insurrecció a tot el país entrant des de França.
“Hi havia una il·lusió molt gran de fer aquesta invasió per recuperar la llibertat i els valors republicans”, explica Aniol Escorihuela: “Però això no va passar”. Quan els guerrillers van arribar als pobles la gent no va rebre’ls tan amigablement com s’esperaven, ni tampoc van tenir el suport dels països europeus a qui havien ajudat durant la Segona Guerra Mundial.
Finalment, i després d’aconseguir “conquistar” 18 pobles catalans de la Vall d'Aran, el règim franquista va enviar 40.000 militars per reprimir la invasió, i els guerrillers es van retirar. El fracàs de la reconquesta va deixar el moviment molt debilitat i dividit, però Platé i Montané van continuar fent de guies de pas durant uns anys més per lluitar per la causa antifranquista, fins al dia que els van assassinar.
Entre la repressió i el desconeixement
El doctor en Història Contemporània, Oriol Dueñas, explica que aquestes experiències relatades per les descendents de Platé eren molt comunes a l’època franquista: “Qualsevol família que tingués una persona que hagués estat represaliada era aïllada per la comunitat; en molts casos els bloquejaven les possibilitats de tenir feina i es veien obligades a marxar”.
Aquest estigma, segons detalla Dueñas, va fer que moltes famílies emigressin del camp a la ciutat en els anys posteriors a la Guerra Civil: “Anaven a Girona o a Barcelona per passar desapercebudes, evitar humiliacions i poder tirar endavant”. En el cas dels Platé, van optar per quedar-se a Sant Jaume tot i la pressió.
A banda, l’historiador especifica que la persecució i vigilància a aquestes famílies per part de la policia franquista no acaba fins a la mort de Franco, el 1975: “Amb els anys, disminueixen les execucions, però si el règim es manté és gràcies a implementar la por a través de la repressió per altres vies, i aquesta mai es desmunta perquè, si no, el règim cau”.
A tota aquesta violència per part del sistema, cal sumar-hi un dol al qual, durant dècades, li van faltar moltes peces.
Transcripció del discurs pronunciat per Lluís Martí Bielsa, membre de la Junta Directiva de l'Associació d'Antics Guerrillers Espanyols a França, en l'homenatge fet a Platé i Montané al cementiri de Maçanet el 24 de maig del 1986. A la portada, hi ha manuscrit un error: Maria Platé és la filla de Joan Platé, no la seva germana. - Font: Còpia del discurs propietat de la família Platé.
Transcripció del discurs pronunciat per Lluís Martí Bielsa, membre de la Junta Directiva de l'Associació d'Antics Guerrillers Espanyols a França, en l'homenatge fet a Platé i Montané al cementiri de Maçanet el 24 de maig del 1986. - Font: Còpia del discurs propietat de la família Platé.
Transcripció del discurs pronunciat per Lluís Martí Bielsa, membre de la Junta Directiva de l'Associació d'Antics Guerrillers Espanyols a França, en l'homenatge fet a Platé i Montané al cementiri de Maçanet el 24 de maig del 1986. -Font: Còpia del discurs propietat de la família Platé.
Transcripció del discurs pronunciat per Lluís Martí Bielsa, membre de la Junta Directiva de l'Associació d'Antics Guerrillers Espanyols a França, en l'homenatge fet a Platé i Montané al cementiri de Maçanet el 24 de maig del 1986. - Font: Còpia del discurs propietat de la família Platé.
Transcripció del discurs pronunciat per Lluís Martí Bielsa, membre de la Junta Directiva de l'Associació d'Antics Guerrillers Espanyols a França, en l'homenatge fet a Platé i Montané al cementiri de Maçanet el 24 de maig del 1986. - Font: Còpia del discurs propietat de la família Platé.
I de Miquel Montané, què en sabem?
Miquel Montané Escalas fotografiat el 1947 a París - Font: Amical d'Antics Guerrillers de Catalunya | Autor: Desconegut.
Miquel Montané i Escalas va néixer a Panamà el 1914. Fill de catalans, la família va tornar a Catalunya el 1926.
Tant ell com el seu germà van ser militants del PSUC des de ben joves. En Miquel, amb la nacionalitat panamenya, es va integrar a les brigades internacionals per lluitar amb els republicans a la Guerra Civil.
En acabar el conflicte, s'exilia a França i passa per diversos camps de concentració. Després de diversos trasllats, acaba internat a Bremen, d'on aconsegueix escapar.
De tornada a França, s'incorpora a l'equip de passos, on coneix, entre d'altres, Joan Platé Vergés. També participa en l'operació Reconquesta d'Espanya.
Igual que Platé, entre viatges, resideix a Toulouse, fins que el 7 d'abril a les deu de la nit, pateix l'emboscada mortal de la Guàrdia Civil.
Les autoritats franquistes ordenen enterrar els dos maquis en una fossa comuna a terra, tot just a l'exterior del cementiri.
Als anys 80, l'Ajuntament de Maçanet de Cabrenys ofereix a la descendència de Montané exhumar el cos del guerriller i col·locar-ne les restes en un nínxol a l'interior del recinte.
El seu fill, Eduard Montané Carol, que residia a París, ho accepta per considerar inviable el trasllat a França.
L'Amical d'Antics Guerrillers Espanyols a França (predecessora de l'actual Amical d'Antics Guerrillers de Catalunya) paga el marbre de la seva tomba i hi col·loca una placa on es llegeix: “A la memòria del nostre company guerriller”.
El 24 de maig del 1986, l'Amical d'Antics Guerrillers Espanyols a França, predecessora de l'actual Amical d'Antics Guerrillers de Catalunya, va organitzar un homenatge als dos maquis assassinats a Maçanet de Cabrenys. Segons el butlletí de l'organització, hi van assistir unes 350 persones. A l'acte, celebrat al cementiri, es va descobrir una placa en honor als dos maquis. - Font: Amical d'Antics Guerrillers de Catalunya (L'enllaç, butlletí de l'antic Amical de Guerrillers Espanyols a França, maig de 1986, pàgina 1).
A l'homenatge hi assistiren tant exguerrillers supervivents de la postguerra, com l'alcalde de Maçanet, Joan Viñas, com els familiars de Montané i Platé. Per la banda de Platé, hi van ser presents les seves vídua, filla i neta, mentre per la banda de Montané hi van assistir el seu fill Eduard Montané i altres familiars. - Font: Amical d'Antics Guerrillers de Catalunya (L'enllaç, butlletí de l'antic Amical de Guerrillers Espanyols a França, maig de 1986, pàgina 2).
La placa encara es troba a la paret amb què fa cantonada aquella en què hi ha el nínxol de Miquel Montané. Amb ella, l'associació de guerrillers va voler retre homenatge “els seus companys morts en combat per la llibertat”. | Foto d'elaboració pròpia.
El fill de Miquel Montané, l'Eduard, va morir a França el 2025 a causa d'una malaltia. L'amical sap de l'existència d'una filla de l'Eduard que resideix a l'estat francès, però no en té contacte.
Recordar la frontera
Vaig fer una xerrada per a nanos de 15 anys a un institut de Figueres i ningú havia sentit mai la paraula 'maqui'.
Raül Valls,
president de l'Amical d'Antics Guerrillers de Catalunya.
El president de l'associació per a la memòria dels guerrillers explica que “les persones de més de 65 anys saben què van ser els maquis, sobretot si són de poblacions rurals”. Tanmateix, denuncia que moltes persones que viuen en zones de muntanya, tant adolescents com adults joves, desconeixen completament aquesta realitat.
Joana Plana, neta del maqui Platé Vergés, per la seva experiència com a descendent d'un represaliat per aquesta causa, considera que la lluita dels maquis representa “una part oblidada de la història de Catalunya”.
La família també ha sentit una total falta de comprensió pel que fa a la seva necessitat de portar les restes del seu pare al cementiri de Sant Jaume de Llierca.
Ja a l'època franquista ho van demanar al capellà de Maçanet, que aleshores en tenia potestat: “Quan va saber que anàvem al cementiri per aquell motiu, no ens va ni obrir la porta; ens va tractar com si fóssim empestats”.
Més tard, als anys 80 i ja en democràcia, com que un dels cops en què les Platé havien anat a l'ajuntament a demanar l'exhumació la secretària ho havia deixat apuntat, l'alcalde de Maçanet les va trucar. El batlle els va oferir la possibilitat de treure el cadàver de la fossa ubicada a l'exterior del cementiri on havia estat enterrat fins aleshores per tal de donar-li sepulcre en un nínxol a l'interior del cementiri maçanetenc: “Vam dir que no; nosaltres el volíem portar a casa”.
Tot i ja haver-se produït un canvi de règim de iure, a la pràctica el sistema continuava sent hostil a les seves demandes. La filla del maqui relata com, en anar a tramitar la documentació necessària per tirar endavant amb el procediment, el secretari de l'ajuntament santjaumí la hi va negar.
A més, segons la família Platé, l'administració pública els demanava 80.000 pessetes per l'exhumació, ja que, entre d'altres, les obligaven a transportar-lo en un taüt de zinc. Gràcies a la col·laboració dels alcaldes de Maçanet i Sant Jaume, van poder eximir-se del pagament i, finalment, van donar sepulcre a Joan Platé Vergés en la localitat que el va veure néixer.
“Agareixo molt la col·laboració als Ajuntaments de Maçanet i Sant Jaume; 80.000 pessetes eren molts cèntims, però les hauria pagat per tenir el pare a casa”, aclareix Maria Platé. Tot i denunciar la incomprensió de molta part de la societat, la família se sent satisfeta del que van aconseguir: “Ens vam treure una espina”. Ambdues creuen que a qui va ajudar més poder portar les restes del maqui a Sant Jaume va ser a la seva vídua, Magdalena Canet.
L'organització d'actes de memòria ha ajudat que els habitants de Sant Jaume canviessin la seva visió de Platé. El 2023 es va descobrir una placa del Memorial Democràtic davant del casal de la població, en homenatge a ell: “Som 800 persones al poble, i s'hi van acostar més de 200. La majoria de gent no sabia que el nostre avi havia lluitat per la democràcia i alguns pensaven que, més aviat, havia estat un criminal”, explica Joana Plana.
Memòria democràtica: arma política o reconeixement i homenatge
A principis dels anys 2000, des del govern de la Generalitat es va organitzar un homenatge a Maçanet de Cabrenys en record de Platé i Montané. L'aleshores alcalde de Maçanet, Lluís Carbó, es va sorprendre quan no va trobar-hi ni la filla ni la neta de Platé.
“Em va trucar en Lluís preguntant si estava malalta. Resulta que havien fet un homenatge al meu pare i no me n'havien dit res”, explica Maria Platé. Segons els van dir aleshores, els organitzadors creien que els maquis ja no tenien família.
“En aquests moments penses: què fan els polítics? Suport i reconeixement a les famílies o penjar-se medalletes?”, sosté Joana Plana.
L'exalcalde, per altra banda, opina que hi ha un problema de partidisme en les polítiques de memòria: “Cal reconèixer els vençuts, però tots dos costats en van fer de l'alçada d'un campanar. El Memorial ha d'intentar suavitzar el rancor entre bàndols que encara queda en la nostra societat”.
Jordi Font Agulló, director del Museu Memorial de l'Exili entre el 2008 i el 2019 i actual director del Memorial Democràtic, considera “fonamental” implicar les famílies en els actes de memòria, ja que “el Memorial va néixer d'una reivindicació de les associacions d'afectats per la repressió feixista”.
Ell defensa que cal “dignificar totes les víctimes”, però mantenint l'objectiu que ha de tenir la memòria democràtica: “La reivindicació de totes les lluites per derrocar la dictadura”.
Memòria maçanetenca
Tot i haver estat sempre una vila republicana, les experiències traumàtiques en relació amb el conflicte bèl·lic i els anys posteriors a aquest han fet que la visió d'aquells anys per part de molts maçanetencs sigui de tot menys una qüestió de blanc i negre.
Un alcalde comunista assassinat per anarquistes per defensar els vilatans de dretes, dos guerrillers antifranquistes morts a sang freda per la Guàrdia Civil, un mossèn obligat a fugir per l'anticlericalisme, un altre que, ja dins l'elit franquista, va ajudar el germà de l'alcalde roig a sortir de la presó, així com a altres veïns d'esquerres.
A tots aquests episodis cal sumar-hi el de més gran envergadura: els 70.000 exiliats que van passar-hi. Tot i ser un municipi d'esquerres, tots els entrevistats coincideixen a dir que veure tantes persones passar en tan poc temps, encara que fossin del mateix bàndol, va generar una gran angoixa en els vilatans: “En crisis tan importants, la ideologia cau en favor de la por i la necessitat de preservar el que és teu davant del caos”, aclareix Oriol Dueñas.
Pepi Saguer va viure de molt a prop la repressió franquista, amb l'empresonament del seu pare. Tot i això, la manera en què mossèn Martí, que era franquista, va socórrer Joan Saguer, va fer que la seva visió del món fos profundament escèptica.
“Al principi, la Guàrdia Civil em feia por. Després vaig obrir la meva perruqueria, em van començar a venir les seves dones i em vaig acabar fent amiga de tots ells”, explica Saguer.
Haver viscut tan de prop tants esdeveniments històrics ha portat la població a tenir una sensibilitat especial amb la memòria històrica, allunyada de la visió de bàndols.
Jordi Font, referint-se al cas de Maçanet, defensa que reconèixer les víctimes que van ocasionar els republicans a la rereguarda catalana, com és el cas de Miquel Barnadas, no va renyit amb deixar clar que els que defensaven la república eren els únics que estaven a favor d'un poder legal.
De la mateixa manera, Font Agulló recalca que “també es senyalitzen aquells espais en què es van cometre assassinats a persones de dretes, conservadores o religioses”.
L'expert defensa una visió “no equidistant, però sí complexa”, ja que “un bàndol i altre no són equiparables” pel fet que els franquistes “buscaven aniquilar la democràcia”.
L'Ajuntament de Maçanet de Cabrenys ha impulsat múltiples accions en matèria de memòria democràtica en els darrers anys, com ara xerrades sobre les figures més destacades, així com la col·locació, de la mà del Memorial Democràtic, de diversos plafons informatius.
Una de les activitats més celebrades per tots els experts és l'organització de visites guiades per les rutes de l'exili. Des del 2023, Pere Roura dirigeix un grup que recorre un tram de la ruta que feien els exiliats tot passant per la Casa Forestal i explicant algunes de les anècdotes de les germanes Figa.
Font Agulló defensa que la memòria democràtica ha de ser “història pública”: “Fer accessible la història a tothom a través d'activitats culturals i de lleure; que la història no quedi relegada a l'acadèmia”.
Una empremta que s'esborra
Lluís Riuró no va viure la guerra en primera persona, però en té múltiples records gràcies a la història oral: “La gent gran, quan era petit, m'explicava històries i a mi m'agradava escoltar-me'ls. Gràcies al boca a boca hem conegut tot això, però els que més en saben es van morint”.
Maria Platé, als 89 anys, creu que vivències com la del seu pare poden fàcilment caure en l'oblit: “Ja hem perdut la meitat de les coses. Som grans, els que es podien recordar més, ja no hi són”.
Aniol Escorihuela va descobrir a la família Platé molts detalls de les peripècies del seu avantpassat que ni tan sols ells sabien: “S'ha de documentar tot, perquè el que van fer no quedi en va”.
Tot apunta que el jovent, actualment, s'identifica especialment amb l'extrema dreta; el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), el novembre del 2025, afirmava que els joves de 18 a 24 anys representaven la franja d'edat amb més percentatge d'intenció de vot als partits d'ultradreta, de cara a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya.
En un moment així, amb 22 anys, Escorihuela defensa la memòria com a eina perquè “el passat no es repeteixi”: “Si tenim un mínim de percepció històrica i sentit comú, evitarem futurs problemes”.
L'oblit no és bo. La història s'ha de conservar.
Lluís Riuró,
Jutge de pau de Maçanet de Cabrenys.
Maçanet de Cabrenys va viure una guerra civil i una postguerra de frontera: allunyats del front, un municipi petit va copsar un conflicte que va afectar milions de persones, però d'una manera singular. Una vila fortament identificada amb els valors republicans va viure fets d'una rellevància i incidència tan grans en la consciència col·lectiva de la població que van transcendir la ideologia. Ara, els maçanetencs, amablement, expliquen la seva història, sense cap intenció de convèncer ni alliçonar, sinó amb l'únic ànim de fer sonar per molts anys l'eco de la frontera.